telepompeu

Del no-res ve la creació. Al mateix temps que ningú neix sent un savi. Així és el nostre taller de tele, de la inexperiència sorgeix... jutgeu vosaltres mateixos amb els vostres ulls i deixeu-vos endur per la magia d'un conte sense fi

En els inferns de l’AVID, on aquests dies m’he passat més temps que a casa meva, he estat ediatant la meva peça el dilluns a la tarda, el dimarts al matí i avui he fet els darrers retocs.

La veritat és que aquí m’ho passo be. Com he manifestat varies vegades al llarg del curs, el que m’es m’agrada és gravar i editar.

Aquest cop, però vaig trobar més dificultats perquè el repor era més llarg, gairebé de set minuts, amb moltes declas curtes, etc.

A més a més, l’entrevista que vaig fer, no va quedar bé, perquè el noi estava massa frontal i clar, com que no ho vais poder mirar fins l’hora d’editar-lo… És el que té anar a gravar un sol, que no veus el que hi ha a la càmera.

Però en fi, els meus errors em serveixen de cara al futur i ara he après que, quan faci una entrevista sola, no m’haig de posar al costat del noi, sinó al davant, perquè encara que no se’n vegi, sí que es veurà la cara de l’entrevistat.

Al veure les imatges que havia editat, em va servir pera donar-me compte del que havia fet malament i el que no a l’hora de gravar. A l’anar sol, el problema és que no pots fer dues coses a l’hora. Aixa que ho has de deixar tot molt ben pensat i preparat, per no emportar-te sorpreses quan vegis les imatges. Crec que vaig pecar d’inexperiència, i em va faltar pensar més com volia els plànols i cada cosa. En fi, em quedo els errors a la butxaca, pel pròxim cop tenir-los presents i no tornar-los a repetir.

Una ruta en el temps per la Barcelona modernista, que es confon amb la ciutat actual. Igual que un arquitecte modernista, l’altre dia vaig haver de fer de tot, pensar en l’estructura de l’edifici, en el color, l’escultura i les formes, que al final, donaran un sentit a la peça.

Com una navalla multiusos, cada extremitat del meu cos tenia una funció: vaig gravar, fer stand ups, decleracions i inclòs una entrevista a un noi, que em va explicar el simbolisme de la Casa Batlló! Tot i sentir-me com una màquina, que en cada situació adoptava un rol diferent, l’altre dia vaig aprendre molt perquè de l’escola de la vida. Com dèiem l’altre dia, amb el que més s’aprèn és amb l’experiència i, vulguis o no, l’altre dia, a l’anar sola, vaig anar adquirint experiència, veien jo mateixa els meus propis errors, vaig aprendre a corregir-los.

Crec que va ser un bon exercici, a més a més, ens hem de començar a agafar la costum de tenir experiències com aquestes, ja que a les empreses cada cop demanen periodistes més polivalents que puguin fer de tot. Un bon exemple són els periodistes de la ACN que van amb càmera de vídeo, de fotos, la gravadora i el bloc de notes, per després treure’n imatges, talls de veus i teletips.

Com a autocrítica, crec que em va faltar saber m mirar la peça amb conjunt, és a dir, sí que tenia clar el recorregut, però no l’estructura, és a dir quines imatges necessitava per fer la peça.

El tema em va agradar força i em va servir pera donar-me i reafirmar, que bonica és la meva ciutat!

Enmig de la Guerra del Japó, de l’incendi a la Moncloa, de l’atemptat perpetrat per Ronaldhino a la Rambla Catalunya, a l’alçada del monument de Colom, de la crisi al París, als EUA, al Vaticà, per sobre d'aquestes desgràcies, triomfa una cosa, la relació amorosa entre Bill Clinto i Barack Obama.

La veritat és que aquest exercici, sembla que va anar prou bé a tothom. La veritat, no sé perquè, no em vaig sentir tan incòmoda com altres vegades, pot ser va ser el fet d’haver d’improvitsar ràpidament, sense tenir temps de pensar que tenia el Montse davant, mirant-me! Cada cop que em tocava parlar, la meva ment es perdia pensant el que havia de dir, que no pas en que tenia una càmera davant! Al final, sembla ser que, més o menys, ho vaig aconseguir.

Retornat a la democràcia grega i a les seves formes de govern. Pocs minuts abans de viatjar per a tot el món, ens vam seure tots junts per debatre, de manera assembleària, la nostra darrera gran prova, el magazine! Crec que va funcionar bastant bé i vam trobar una idea que pot donar molt de joc per presentar totes les peces del nostre programa.

Així doncs, mentre tot el món s’enfonsava els pompeians vam saber sortir per un forat i superar conjuntament la crisi.

Dijous a la tarda. PIIIP, PIIIP! Sona l’últim avís per pujar al vaixell, ens endinsem cap a un nou món, ple de misteris i coses curioses. Naveguem per la xarxa, un món sense límits ni fi, ni començament ni final!

La veritat és que ahir vam poder veure moltes coses interessants, molts projectes que em van atreure molt, molt, molt. La veritat és que jo sóc una negada en les noves tecnologies, em superen. La meva mare es professora d’Institut i fa molts cursos de reciclatge. La veritat és que sempre poso el mateix exemple, però, en el meu cas, va ser la meva mare qui em va ensenyar com anava el Power Point. La veritat és que la classe d’ahir em va servir per agafar ganes d’aprendre més sobre el món de la xarxa, ja que em pot obrir les portes per fer les meves coses, els meus projectes. També em va fer-me adonar compte d’una altre cosa. Fins ara, pensava que fins aquí havia arribat la meva vida estudiantil i d’aprenentatge. La veritat és que ja tinc 25 anys i dues carreres universitàries, per tant, porto tota la meva vida estudiant. Això em feia pensar que el 15 de març era el meu últim dia d’estudis. Tanmateix, ahir em vaig adonar que això no era així, pot ser, se m’ha acabat la manera d’estudiar convencional entesa fins ara, anar a la universitat i tot això, però, la veritat és que la professió que he escollit i a la qual em vull dedicar, periodisme, requereix d’un aprenentatge constant. Així doncs, la classe d’ahir va ser com una porta que em va portar a una sala plena de portes, plena de móns per descobrir i coses per aprendre. Així doncs, el viatge per la xarxa que ahir vam fer, en va ensenyar que encara em queden moltes coses per explorar i per aprendre.

D’altra banda, ahir va venir lady Salamanca a visitar-no. Ho haig de dir, m’agrada molt com parla! Parla molt bé, d’una manera molt clara i entenedora, directe. Bé, doncs, tot i que jo no vaig ser una de les seves víctimes, em va servir molt les seves paraules, perquè de les crítiques que feia a cada un, en pots extreure alguna cosa. Per exemple, va començar per en Raul, que igual que jo, accentua molt les SSSSSSSS. Com el Jordi, a mi la càmera em talla. Front d’una càmera, tinc que fer com ella va dir: CONYO, AQUÍ ESTOY YO Y YO SI QUE VALGO Y LO HARÉ BIEN! Tinc que menjar-me la càmera i no que la càmera se’m mengi a mi! De les crítiques al Marcos, en puc extreure que, haig de tenir en compte que, parlo per un públic, no que llegeixo i prou. Això és el que tampoc em surt, pensar que estic parlant per alguna persona, que estic explicant una història, com ho faria a casa a un amic o la meva mare.

Bé, per avui, crec que us he marejat prou amb les meves reflexions personals, però en fi, ahir vaig veure que encara estic al començament de l’esglaó i em falta molt per pujar. Això només s’aconsegueix d’una manera, amb esforç constant!

Com en una obra shakespeariana el dia de l’informatiu vam fer molt soroll, per no res. Ja sabeu que, en aquest darrer informatiu, em va tocar ser la realitzadora. Així doncs, estava al mando de la situació. Massa estrès per no res. Primer de tot, abans de començar l’informatiu, i va haver-hi poca coordinació entre els membres de l’equip d’edició, és a dir, entre moi, lady Xenia i els presentadors. Dic això, perquè, per exemple, entre els presentadors i jo vem canviar coses de l’escaleta i la Xènia no se’n va assabentar.

A més a més, crec que a mi i a la Xènia, que érem els alts caps d’aquesta embarcació ens va faltar saber manar i fer-nos valdre i, la veritat, és que jo no serveixo per donar ordres! Un bon exemple d’això, es va veure durant l’informatiu, que tothom parlava com si estigues en el pati del col•legit, sense fer cas al del costat, sense estar atent del que li tocava fer. En aquest moment de caos, hauria d’haver fet un crit per manar a tothom que calles i guardes silenci, però no ho vaig saber fer! Mea culpa, total que al final, molt soroll per no res, en el sentit que am parlar molt, molt, molt, totes les trompetes tocant a l’hora, perquè el concert no sortís bé! Vam parlar tant, que la sala de control dels informatiu va ser un caos i com a resultat res, de res, un desastre d’informatiu.

Aquest cop, també em va reforçar la idea que sense una bona partitura (escaleta) el concert no tira endavant. Aquest cop, l’escaleta la vam haver de fer l’equip d’edició, és a dir, nosaltres i això no sé si era feina meva o no, però la veritat és que no vam aconseguir tenir tots els scripts a la nostra mà fins les 17:00 hores de la tarda. Pot ser, m’hauria d’haver posat dura, per presionar als meus companys per tenir els escripts amb antelació.

En fi, com a conclusió, crec que una persona que treballi de realitzadora ha de saber manar i tractar amb la gent, cosa que jo no sé fer! Així que, per sort, ara torno a baixar a la plebe, un lloc on m’agrada estar, perquè pots anar fent la teva, com una formigueta, sense haver de dependre de ningú. Pot ser, depens del temps, tens un límit temporal, però no depens de ningú perquè la teva feina tiri endavant o no!

Quatre de la tarda, arribo a les profunditats del Castell de la Pompeu Fabra. A la Xènia, aquest cop, li ha tocat ser el rei que mana, a mi, el cavaller que organitza, el cap de la infanteria, la realitzadora de l’informatiu, la que està darrera organitzant, però que ningú veu.

Arribo i hi ha dues persones assegudes al saló del palau, parlant sobre l’FARC. Llum, càmera, acció! Comença l’entrevista. Tinc que mesclar les imatges, no és gaire complicat. L’únic que s’ha de fer és apretar el botó de la càmera que vols que es punxi!

Bé, s’acaba l’entrevista i s’ha de començar a organitzar les gravacions del temps, el trànsit i les dues connexions en directe. Comença a baixar el personal i hi ha un problema, que tenim dos tècnics malalts i la Gemma va de bòlit. Al final, al cap de molta estona apareix i comencem a gravar el temps. A mitja gravació, però, la truquen i ha de marxar per potes. Llavors és quan hem quedo sola davant del perill! Al so està en Joan i jo em quedo sola, soleta per portar el VTR, posar a gravar el vídeo i punxar les càmeres, així que tot són corredises a munt i avall per la sala de muntatge i saltant obstacles de les persones que estaven assegudes mirant-se el panorama. La veritat és que van ser unes hores bastant estressants, perquè si bé és cert que les tasques a realitzar no eren molt complicades, tan sols eren apretar uns botons, per una persona sola era molt estressant de fer perquè havia d’anar amunt i avall, corrents per tota la sala d’edició, perquè els botons en qüestions pertanyien a diferents màquines!

Llavors arriba el torn de les connexions en directe! Ara els nostres soldats, es traslladaran a móns tan llunyans com Washington o Belgrad! Comença l’acció, l’estrès cada cop va més increixento, no tenim encara les imatges i un dels soldats es queixen i diu de marxar al camp de batalla de l’AVID. Al final com caiguda del cel, apareix la Núria Melèndez amb el seu ordinador rosa i: tatatatxan! Tenim les imatges d’Internet! Ara comencem, els soldats no han pogut fer cap prova, però no tenim més temps, han de tirar endavant, sigui com sigui, sinó quedarà a mitges, però no hi ha temps!

Personalment, crec que si es fa bé, l’informatiu pot quedar bé, perquè mentre jo i el Joan estàvem a les dependències del plató, la Mar va anar a gravar imatges per fer una careta del trànsit i unes altres de Sèrbia per fer el que, a BTV, en diuen un PI, és a dir, mostrar unes imatges mentre el presentador parla! Així que serà un informatiu arriscat, però que, ben fet, pot quedar molt bé!

Al final, després d’una tarda estressant rera les màquines, en la sala de control, sembla que ens en sortim! Però la veritat, parlant amb plata i malament, estic cagada pel pròxim dia, això és un estrès i has de pensar amb masses coses a l’hora! No sé si ho podré fer... Pot ser em moro pel camí, però, la veritat, després de veure el panorama si supero la prova de dilluns, em sentiré realitzada, més igual si no aprenc a locutar en aquest curs, però, si el pròxim dia ho passem amb èxit, per mi hauré superat les dotze proves d’Hèrcules amb en un sol dia i en un sol instant!